Pel·lícula que tenia tots els al·licients per triunfar i agradar: adaptació d'un dels musicals més estimats, director Tom Hooper, guanyador del Óscar pel
El discurso del rey ,amb un repartiment de grans actors com: Hugh Jackman, Anne Hathaway, Russell Crowe, Sacha Baron Cohen, Helena Bonham Carter i Amanda Seyfried. Tom Hooper i tot l'equip han aconseguit adaptar el musical a la gran pantalla?
Si ens posem a analitzar
Els Miserables des del principi de la pel·lícula, de seguida ens donem conte que estem veient algú nou, no és una típica pel·lícula musical adaptada a la gran pantalla, com altres que han passat com
El fantasma de la Opera, Mama Mia..., ens trobem amb un tipologia de pel·lícula mestissa entre el musical teatral i el cinema.
Primer perquè el 95% de la pel·lícula és cantada, respectant la veu original de cada actor en anglès i en total deu haver 5 o 6 frases de diàleg parlat. Clar davant aquesta revelació que en un principi ningú s'espera quan va a veure-la, les reaccions del públic un cop vista poden ser varies. Ja que pels que no entenen l'angles tenir que llegir els subtítols durant les 2h 40min que dura la pel·lícula per assebantar-te del argument de la mateixa, pesen en l'aspecte negatiu. Per tant es torna una pel·lícula de seguida molt selectiva de públic perquè la puguin gaudir el 100%, ja que per exemple gent molt gran que ja li costa llegir difícilment els hi agradarà, com la gent que no suporta el teatre però si el cinema, directament que no la vegin perquè no els agradarà aquesta versió dels Miserables perquè es troba molt aprop del teatre musical.
El segon punt de vista a destacar per parlar de aquesta barreja de arts, es troba en la manera de filmar la pel·lícula, el 70% està rodada en primers plans com si estiguessis veient-ho des de els teus propis ulls, la qual aporta des del meu punt de vista dos coses positives i una negativa. La negativa és que quan portes més de la meitat de la pel·lícula sense poder observar el que passa al voltant dels personatges amb alguns plans més generals acaba per cansar-te una mica. Les coses positives són que et permet observar cada expressió i detall de cada actor, transmetent de forma molt profunda cada lletra de cada cançó i alhora et trobes immers en la època de la revolució francesa.
Un cop analitzada la pel·lícula amb aquesta visió extreus que el director a tingut molta cura de percebre la emoció del musical i ha optat per intensificar-la i donar a aquell espectador que ja havia gaudit del musical un altre punt de vista de la obra de Víctor Hugo. Alhora, s'allunya de la versió del
1998 portada al cinema per Bille August existint molt poques similituds.
La nova pel·lícula dels Miserables s'enriqueix de tot el món dels Miserables i alhora aporta un toc personal, utiliza la música com la eina narrativa per emocionar com el musical i aporta a més la espectacularitat de algúns escenaris exteriors, com el del començament de la pel·lícula, espectacular i difícil d'oblidar.
Es presenta al públic com el complement perfecte per tornar a gaudir de la obra de Víctor Hugo amb un to fresc i emocionant com poques pel·lícules. Com a mínim s'hem van posar els pèls de punta 4 o 5 cops i la gola feta un nus per la emoció.
Si a més de tot l'argument, cançons, la música preciosa dels Miserables afegim que tots els actors actuen a un alt nivell i canten com els àngels, on no desentona ningú, la qual cosa sempre preocupa en aquest tipus de pel·lícules de Hollywood amb actors famosos, demostra el saber fer de la productora.
A destacar sobretot Hugh Jackman que bé es mereix el Óscar com a millor actor principal, està sublim amb una Anne Hathaway que borda el
I dreamed a dream i demostra lo gran actriu que és.
Però no només ens podem quedar amb ells dos sinó que per exemple Russel Crowe, la qual desconeixia que cantava, canta i de allò més bé i
Eddie Redmayne, una de las grans sopreses d'aquesta pel·lícula, no només actua genial sinó que té un portent de veu impressionant. Sacha Baron Cohen, Helena Bonham Carter tampoc desentonen i donen el toc d'humor a la pel·lícula en varies ocasions. Un luxe tenir aquests actors, sense ells la pel·lícula no seria el mateix ja que es troba el pes de la pel·lícula en les seves mans.
Una cosa positiva a destacar i que va voler fer el director és gravar als actors mentres canten, a la vegada, sense afegir la veu cantada de cada actor en postproducció, aconseguint més credibilitat i naturalitat.
Pel que fa el doblatge, on s'han traduït 6 frases en castellà quan en quasi tot el llargmetratge està en anglès hagués estat millor subtitular-la tota, ja que trenca la màgia de la obra.
I per molt que pel·lícules com
El fantasma de la Opera, el doblatge de veus va ser tot un encert superant fins i tot les de les versió original, no crec que hagués funcionat en aquesta pel·lícula, ja que la feina de doblar-la hagués estat descomunal i amb la boníssima v.o. dels actors hagués estat tot un pecat ocultar-la.
Sense dubtar-ho ningun segon, ho han aconseguit. Han aconseguit emocionar i fer-te gaudir d'una història de drama i amor única. Això si com a pega Tom Hooper abusa una mica massa del primer pla i deixa la oportunitat de donar més espectacularitat utilitzant més l'eina del cinema i no tant la teatral com demostra saber fer amb el començament de la pel·lícula.
Puntuació=8,75/10
"Soberbio Hugh Jackman (...) Hooper patina (...) con esos alocados zooms a lo 'Moulin Rouge'. Y es una pena, porque 'Los Miserables' es una gran película que podía haber sido excepcional, como el Musical. (...) Puntuación: **** (sobre 5)" (Mariló García: Cinemanía)
Además de ser una fiesta para los ojos y los oídos, 'Les Misérables' rezuma humor, desamor, una emocionante acción y un encantador romance. (...) es perfectamente maravillosa. Puntuación: *** 1/2 (sobre 4)"
(Peter Travers: Rolling Stone)