Anna Karenina: quan la forma aombra el fons

Anna Karenina s'han fet moltíssimes versions en el cinema de la obra de Lev Tolstoi, potser per això Joe Wright, el director d'aquesta última versió de Anna, va tenir que plantejar-se seriosament com explicar el mateix per molts ja conegut d'una manera fresca i atractiva per la audiència per tirar el projecte endavant. La formula potser es troba en l'emplaçament que es va escollir finalment, un teatre real britànic, on s'ha dirigit quasi la totalitat de la pel·lícula, exceptuant alguns exteriors en algunes escenes.

Les limitacions de dirigir una pel·lícula que transcorre en múltiples escenaris diferents en un mateix espai són clares i existeix un alt risc de perdre credibilitat a l'acció en escena, tot i així  el director, Joe Wright, mostra als espectadors el teatre sense cap pudor,  sense amagar a on està transcorrent les escenes, jugant amb els decorats com en una obra de teatre i presentant la història de Anna i els personatges que l'envolten com si d'un conte de titelles es tractes. El director grava amb la càmera les transicions de canvis de escenaris amb gran encert, creant moments màgics com si es construïssin per si sols, per art de màgia cada palau, cafeteria...(només veure el començament de la pel·lícula val la pena pagar per veure-la), on l'espectador deixa corre la seva imaginació per completar la limitació del que vol expressar cada escena sobre la tarima del teatre en cada moment.

Però ja un gran però,  i és que la màgia en que comença la pel·lícula i l'escenografia de la pel·lícula recreant els ulls de com ho veuen els personatges de la història acaba saturant i fent-se lenta la pel·lícula.  Perquè acabes per fixar-te massa amb la forma, amb l'embolcall que en la història, perdent credibilitat algunes escenes on s'ha de posar molta imaginació per veure que estan caminant per carrers de Moscou o de Sant Petersburg quan en veritat estan per les passarel·les de sobre el teatre, pel meu gust hi ha un abús d'ús del teatre, es podria haver rodat més exteriors per aconseguir una pel·lícula més fluida i menys pesada pel espectador, que el ús de un espai tancat per quasi totes les escenes.

Tot i així la pel·lícula compleix, i Keira Knightley fa un dels papers més madurs i treballats de la seva carrera professional amb Anna Karenina, interpretant un paper de forts contrastos entre la dolçor i elegància cap a la bogeria i brusquedat, un interpretació realment excel·lent, Joe Wright no es va confondre en donar per tercer cop el paper de protagonista a la seva mussa per interpretar a la Anna Karenina.

Cal mencionar també que la banda sonora i sobretot el vestuari, premiat al Oscar, rosen un altíssim nivell.

Per últim i per tancar dir que aquest cop Joe Wright no encerta del tot alhora de dirigir la pel·lícula, la primera mitat de la pel·lícula és molt notable, la vessant artística que sempre tan acompanya el director donen grans moments per recordar i que funcionen, ara bé cap el final de la pel·lícula repeteix las mateixes tècniques artístiques, la qual no funcionen tant bé i li passen factura a la pel·lícula. Tampoc aconsegueix emocionar ni captar el dramatisme final dels personatges, quedant-se un bastant fred si la comparem per exemple amb la pel·lícula Expiación que va aconseguir tot lo contrari. Alhora de gravar no acaba de profunditzar amb el fons dels personatges, tot i que el director aconsegueix que entrem amb el per què dels seus actes, no emociona de lo fred que presenta les escenes finals i lo poc intenses que l'has transmet, en definitiva ho observàs però no ho vius.

Puntuació= 6,5/10

"Una adaptación libre, brutalmente elíptica, profundamente irregular (...) no se le puede negar a Wright la valentía de releer a Tolstói de la mano de un esteticismo desatado, una apuesta kamikaze que encuentra acomodo en la translúcida frontera entre lo sublime y lo ridículo" (Manuel Yáñez Murillo: Fotogramas)

"Al tomar la radical decisión de contar la historia como si estuviese interpretada por actores en un escenario, Wright se enamora apasionadamente de sus propios artificios imaginativos" (Lisa Schwarzbaum: Entertainment Weekly)

Las flores de la guerra: les 13 dones de Nankín

Las flores de la guerra ha arribat tard a les sales de cinema, després de ja dos llargs anys des de l'estrena a Xina, sense cap tipus de inversió en publicitat en Occident i amb la dificultat de fer-se un lloc en la cartellera després del premis Oscars, tot i així ja s'ha estrenat i és una de les grans pel·lícules del mes de Març. Cal dir que Las flores de la guerra va esta nominada al globus d'or com a millor pel·lícula estrangera l'any 2011,  que actualment encara és la pel·lícula més costosa d'una productora xinesa, on va rondar els 100 milions de dòlars i  a més és la més taquillera en la història del cinema en el mateix país recaptant 310 milions de dòlars.

Zhang Yimou, el director xines més internacional, responsable de pel·lícules com La joya de Shangai, Hero o La casa de las dagas voladoras, ha realitzat una pel·lícula dura, dramàtica, bèl·lica, emotiva, narrativa, verosimil sobre els fets que van succeir a la ciutat de Nankín, capital de Xina l'any 1937, quan els japonesos van invadir la ciutat. La pel·lícula es basa en el llibre Las 13 mujeres de Nankín i relata la història més atroç entre xinos i japonesos, conegut com la massacre de Nankín. 

La pel·lícula és notable en tots els seus aspectes, presentant dos vessants narratives en tot moment, per un costat els fets bèl·lics succeïts en la ciutat entre les tropes Japoneses i Xineses, on el director no es talla en mostrar escenes violentes, de tota mena de atrocitats per part dels japonesos sobre els soldats rivals i civils. La crítica ha mencionat que la pel·lícula peca de imparcialitat narrativa, on Zhang Yimou, mosta en pantalla a uns soldats japonesos sense sentit comú i comportant-se com salvatges, però només cal veure en google les imatges disponibles en la xarxa de la massacre de Nankín per poder observar que la realitat pot fins i tot pot superar las escenes de la pel·lícula (per les persones sensibles no mireu les imatges són molt dures). Personalment perden tot fonament tals afirmacions. Zhang Yimou mostra de la forma més objectiva possible el conflicte sense caure en cap exageració, segurament s'ha pres algunes llicencies de guio més heroics però personalment m'ho prec com homenatge a tots aquells que van tenir que patir tal patiment.

Tot i que la vessant narrativa bèl·lica es mostri en la sinopsis de la pel·lícula com la principal, no és més que la secundaria un cop visionada la pel·lícula, on la història captivadora, emotiva i humana es troba entre els personatges de la història: un enterrador occidental, unes estudiants de 12 anys i les professionals del burdel del riu Qinhuai. Una trama plena de contrastos i conflictes entre les estudiants i les prostitutes on realment la pel·lícula demostra tot el seu potencial.

Pel que fa a la mà del director mostra l'acció com les escenes narratives sota un filtre artístic i cuidados, amb moments amb càmeres lentes i exageració de la il·luminació que funcionen a la perfecció. Fins i tot demostra  que es pot moure amb facilitat entre escenes còmiques, violentes i dures com romàntiques i tendres en el transcurs del llargmetratge. Això si, algun cop el director sí que recorre en algun clitxe de pel·lícula perdent un mica de sentit comú en algunes accions dels personatges.

Pel que fa a la actuació dels actors i actrius, tots realitzen un treball molt notable, on Christian Bale fa un paper molt correcta no arriba al nivell mostrat en El Maquinista però es queda aprop, i les actrius Ni Ni i Xinyi Zhang realitzant un treball molt bo.

En definitiva és una pel·lícula recomenable, no apte per persones sensibles, ja que la duresa de algunes escenes pot afectar, és més en tot moment dona la sensació de esta veient els fets verídics del realisme que desprenen les escenes. La pel·lícula potser no arriba a cotes de excel·lència com La lista de Shindler o El imperio del Sol però crec que si que s'ha guanyat un lloc destacat en aquest genere del cinema.

Puntuació=8/10

"Un tratado sobre la dignidad (...) Hay tanta intensidad y momentos tan pasionales y emotivos que las dos horas y media que dura hacen literalmente "puf" y se disuelven. (...) Puntuación: *** (sobre 5)" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)

"Se trata, a pesar de la abundancia de medios, de una película intimista. El autor escruta rostros, sentimientos y -por supuesto- también toma partido. No está a la altura de sus mejores obras, pero logra captar al espectador y emocionarle" (Lluís Bonet Mojica: Diario La Vanguardia)

El "must see" de Març

Aquest mes de març es presenta amb una cartellera molt ambigua, amb estrenes de renom pels actors que apareixen, però que tenen aquell aire de pel·lícules passables més que bones. Un mes que destaca pels efectes especials amb pel·lícules com Oz, Jack el caza gigantes o la retrasada G.I. Joe 2, i també pels retorns com el de Stallone amb Una bala en la cabeza, com actor d'acció, Jason Statham, amb Parker o la Nicole Kidman amb El chico del periódico i pel que fa la direcció Pedro Almodovar. Entre tots els estrenes potser dos brillen per sobre la resta: Anna Karenina i Las flores de la guerra (són las dos que més esperances tinc posades aquest mes). A continuació teniu les recomanacions del mes:

8 de Març

Las flores de la guerra: estrenada el any 2011 i sota la nominació a millor pel·lícula no anglesa en els globus d'or sota el braç, es presenta un drama bèl·lic de la guerra entre els xinesos i els japonesos. Com abanderat del projecte es troba Christian Bale que va deixar el equipament de Batman per interpretar un paper allunyat de lo que ens té acostumat últimament. La crítica el any 2011 va ser notable per això tinc esperances posades en aquesta pel·lícula i si encara teniu dubtes mireu el preciós trailer de continuació:

8 de Març

Oz, un mundo de fantasía: una de las grans superproduccions del any, on el director Sam Raimi (director trilogia spiderman original) ha realitzat el remake de Oz, la principal novetat respecta el original serà segurament la quantitat de efectes especials espectaculars que apareixeran. Un repartiment de grans actors i una gran història que tots coneixem i que espero que no la espatllin, poden ser al·licients per aproximar-se al cinema a veure-la. 

15 de Març

Anna Karenina: un altre remake però dut per una dels directors que s'ha està guanyant més reputació últimament, Joe Wright,(responsable de las pel·lícules Orgullo y prejuicio i Expiación, más allá de la pasión), amb la seva inseparable musa, Keira Knightley. Nominada a 4 Oscars i guanyadora de millor vestuari. On a part de Keira en el repartiment destaca el gran Jude Law.

27 de Març

Los últimos días: una de las poques pel·lícules que des de el primer cop que vaig veure el trailer vaig decidir anar a veure, després de veure com llueix de espectacular Barcelona, pot ser bona o dolenta la pel·lícula, però Quim Gutierrez i Jose Coronado segur que en donen una gran interpretació. I poder veure una pel·lícula de ciència ficció-thriller a Barcelona, en localitzacions que passo quasi diàriament com el arc de triomf, carrer pelayo, parada de metro de plaça universitat, centre comercial gran via 2..., ja són suficients raons per un servidor per anar-la a veure.