.png "English"){kind=small}
Diumenge dia 25 són les 17:00 de la tarda i plaça Catalunya està bastant buida, hem trobo ben acompanyat i els dos ens decidim anar al cinema a veure alguna pel·lícula sens cap preferència en el cap. Entre les opcions hem crida la atenció En la casa. Pel·lícula que prèviament havien recomanat el programa del 33 de cinema, on la crítica l'elevava i amb una vena als ulls, sense haver vist cap trailer, ens endinsem a comprar les entrades per la pel·lícula en qüestió.
Les 17:45h ens trobem esperant dins el cinema a esperes que ens deixin entrar a la sala, on alhora el meu cap no para de pensar si ha valgut la pena gastar-se els diners amb una pel·lícula amb tanta poca publicitat i populisme dins les sales de Barcelona, i tement que no es tracti d'un altre tendència per part dels crítics de sobrevalorar les pel·lícules de baix pressupost i de caràcter europeu per guanyar-se la vida i poder competir amb les grans superproduccions de Hollywood.
Les 18:00h ens trobem dins la sala del cinema, la mitjana de edat dels espectadors de la sala es troba per sobre del doble de la nostra, la qual cosa en fa pensar o bé que la gent gran va al cinema amb major coneixement que molt joves o que la pel·lícula que veurem a continuació no va destinada a una forquilla de edats joves.
18:30h la pel·lícula a començat fa 25 minuts i de moment es esperançadora la acceptació per part meva,amb una original obertura de la pel·lícula per posar en situació als espectadors, on en el transcurs dels minuts la certesa de encertar entre les opcions que hi havien va en augment.
19:00h els diàlegs de la pel·lícula són pura narrativa en format de novel·la per capítols, on es descriuen els fets escrits en els paper del protagonista en imatges en la pel·lícula. La successió de plans entre la realitat i la ficció es barregen jugant amb l'espectador en tot moment i fent-te particip de la interpretació mental del professor alhora de llegir els escrits del alumne.
19:50h la pel·lícula acaba de acabar i els dos ens hem quedat atonits amb un final bo i sorprenent, on el conjunt resalta per sobre de cada individualitat de la pel·lícula, la qual cosa és bona senyal. Cadascú extreu la seva propia opinió dels fets del desenllaç que transcorren i coincidim els dos en la gran interpretació dels actors Fabrice Luchini(professor) i sobretot de Ernst Umhauer(alumne). L'alumne, un personatge del tot desconcertant i especial, exclòs de les visions socials que ens envolten i ens condicionen, on fins i tot arriba a gelar el ambient, aconseguint arribar a un to de terror psicològic de la fredor que transmet, perdent en algunes ocasions semblança de humà.
La pel·lícula no aporta res de nou a nivell de direcció, on el bon guio tampoc és l'artífex del èxit del film, sinó que el gran èxit es troba en la manera de narrar els fets en cada pla, la manera en que juga entre la realitat i la ficció et fa donar les mateixes voltes que les que li volten el personatge fictici del film. Un món dintre d'un altre món, el món en que viuen els personatges (la realitat) i la ficció dels escrits del alumne dins d'un altre món realitat-ficció entre l'espectador que esta en la sala de cinema i la pel·lícula.
Des del meu punt de vista François Ozon s'influencia i es pot descriure amb tocs de la pel·lícula Desmontando a Harry de Woody Allen en el aspecte entre lo que succeïx realment i la imaginari i del poder narratiu social de La Ola de Dennis Gansel.
La veritat que ha esta una grata sorpresa per aquest novembre, on el cinema francès actualment demostra estar en el top de Europa sense cap dubte. La veritat que val la pena anar a veure-la, per molt poc amant que siguis de les lletres, tu menciona un tecnòleg.
Puntuació: 7,5/10
"Brillante (...) Ozon imparte una verdadera clase magistral sobre la construcción del relato (...) convirtiendo este complejo ejercicio de metaficción en una novela de misterio casi clásica" (Sergi Sánchez: Diario La Razón)
"Su estructura es impecable: una narración perfectamente hilada, rica en matices, con diálogos brillantes y bien calzados. Y luego está el hermoso cierre de la película (...) Puntuación: **** (sobre 4)" (Jordi Batlle Caminal: Diario La Vanguardia)
"Una película misteriosa y excelente. (...) Ozon crea una apasionante tela de araña, coronada con un final en estado de gracia. Todo resulta hipnótico y perturbador." (Carlos Boyero: Diario El País
"Una obra maestra (...) un milimetrado juego de espejos en el que la realidad y la ficción, el drama y la comedia (...) se cruzan con una elegancia y maestría pocas veces contemplada." (Luis Martínez: Diario El Mundo)
