.png "English"){kind=small}
Anna Karenina s'han fet moltíssimes versions en el cinema de la obra de Lev Tolstoi, potser per això Joe Wright, el director d'aquesta última versió de Anna, va tenir que plantejar-se seriosament com explicar el mateix per molts ja conegut d'una manera fresca i atractiva per la audiència per tirar el projecte endavant. La formula potser es troba en l'emplaçament que es va escollir finalment, un teatre real britànic, on s'ha dirigit quasi la totalitat de la pel·lícula, exceptuant alguns exteriors en algunes escenes.
Les limitacions de dirigir una pel·lícula que transcorre en múltiples escenaris diferents en un mateix espai són clares i existeix un alt risc de perdre credibilitat a l'acció en escena, tot i així el director, Joe Wright, mostra als espectadors el teatre sense cap pudor, sense amagar a on està transcorrent les escenes, jugant amb els decorats com en una obra de teatre i presentant la història de Anna i els personatges que l'envolten com si d'un conte de titelles es tractes. El director grava amb la càmera les transicions de canvis de escenaris amb gran encert, creant moments màgics com si es construïssin per si sols, per art de màgia cada palau, cafeteria...(només veure el començament de la pel·lícula val la pena pagar per veure-la), on l'espectador deixa corre la seva imaginació per completar la limitació del que vol expressar cada escena sobre la tarima del teatre en cada moment.
Però ja un gran però, i és que la màgia en que comença la pel·lícula i l'escenografia de la pel·lícula recreant els ulls de com ho veuen els personatges de la història acaba saturant i fent-se lenta la pel·lícula. Perquè acabes per fixar-te massa amb la forma, amb l'embolcall que en la història, perdent credibilitat algunes escenes on s'ha de posar molta imaginació per veure que estan caminant per carrers de Moscou o de Sant Petersburg quan en veritat estan per les passarel·les de sobre el teatre, pel meu gust hi ha un abús d'ús del teatre, es podria haver rodat més exteriors per aconseguir una pel·lícula més fluida i menys pesada pel espectador, que el ús de un espai tancat per quasi totes les escenes.
Tot i així la pel·lícula compleix, i Keira Knightley fa un dels papers més madurs i treballats de la seva carrera professional amb Anna Karenina, interpretant un paper de forts contrastos entre la dolçor i elegància cap a la bogeria i brusquedat, un interpretació realment excel·lent, Joe Wright no es va confondre en donar per tercer cop el paper de protagonista a la seva mussa per interpretar a la Anna Karenina.
Cal mencionar també que la banda sonora i sobretot el vestuari, premiat al Oscar, rosen un altíssim nivell.
Per últim i per tancar dir que aquest cop Joe Wright no encerta del tot alhora de dirigir la pel·lícula, la primera mitat de la pel·lícula és molt notable, la vessant artística que sempre tan acompanya el director donen grans moments per recordar i que funcionen, ara bé cap el final de la pel·lícula repeteix las mateixes tècniques artístiques, la qual no funcionen tant bé i li passen factura a la pel·lícula. Tampoc aconsegueix emocionar ni captar el dramatisme final dels personatges, quedant-se un bastant fred si la comparem per exemple amb la pel·lícula Expiación que va aconseguir tot lo contrari. Alhora de gravar no acaba de profunditzar amb el fons dels personatges, tot i que el director aconsegueix que entrem amb el per què dels seus actes, no emociona de lo fred que presenta les escenes finals i lo poc intenses que l'has transmet, en definitiva ho observàs però no ho vius.
Però ja un gran però, i és que la màgia en que comença la pel·lícula i l'escenografia de la pel·lícula recreant els ulls de com ho veuen els personatges de la història acaba saturant i fent-se lenta la pel·lícula. Perquè acabes per fixar-te massa amb la forma, amb l'embolcall que en la història, perdent credibilitat algunes escenes on s'ha de posar molta imaginació per veure que estan caminant per carrers de Moscou o de Sant Petersburg quan en veritat estan per les passarel·les de sobre el teatre, pel meu gust hi ha un abús d'ús del teatre, es podria haver rodat més exteriors per aconseguir una pel·lícula més fluida i menys pesada pel espectador, que el ús de un espai tancat per quasi totes les escenes.Tot i així la pel·lícula compleix, i Keira Knightley fa un dels papers més madurs i treballats de la seva carrera professional amb Anna Karenina, interpretant un paper de forts contrastos entre la dolçor i elegància cap a la bogeria i brusquedat, un interpretació realment excel·lent, Joe Wright no es va confondre en donar per tercer cop el paper de protagonista a la seva mussa per interpretar a la Anna Karenina.
Cal mencionar també que la banda sonora i sobretot el vestuari, premiat al Oscar, rosen un altíssim nivell.
Per últim i per tancar dir que aquest cop Joe Wright no encerta del tot alhora de dirigir la pel·lícula, la primera mitat de la pel·lícula és molt notable, la vessant artística que sempre tan acompanya el director donen grans moments per recordar i que funcionen, ara bé cap el final de la pel·lícula repeteix las mateixes tècniques artístiques, la qual no funcionen tant bé i li passen factura a la pel·lícula. Tampoc aconsegueix emocionar ni captar el dramatisme final dels personatges, quedant-se un bastant fred si la comparem per exemple amb la pel·lícula Expiación que va aconseguir tot lo contrari. Alhora de gravar no acaba de profunditzar amb el fons dels personatges, tot i que el director aconsegueix que entrem amb el per què dels seus actes, no emociona de lo fred que presenta les escenes finals i lo poc intenses que l'has transmet, en definitiva ho observàs però no ho vius.
Puntuació= 6,5/10
"Una adaptación libre, brutalmente elíptica, profundamente irregular (...) no se le puede negar a Wright la valentía de releer a Tolstói de la mano de un esteticismo desatado, una apuesta kamikaze que encuentra acomodo en la translúcida frontera entre lo sublime y lo ridículo" (Manuel Yáñez Murillo: Fotogramas)
"Al tomar la radical decisión de contar la historia como si estuviese interpretada por actores en un escenario, Wright se enamora apasionadamente de sus propios artificios imaginativos" (Lisa Schwarzbaum: Entertainment Weekly)
