Las flores de la guerra: les 13 dones de Nankín

Las flores de la guerra ha arribat tard a les sales de cinema, després de ja dos llargs anys des de l'estrena a Xina, sense cap tipus de inversió en publicitat en Occident i amb la dificultat de fer-se un lloc en la cartellera després del premis Oscars, tot i així ja s'ha estrenat i és una de les grans pel·lícules del mes de Març. Cal dir que Las flores de la guerra va esta nominada al globus d'or com a millor pel·lícula estrangera l'any 2011,  que actualment encara és la pel·lícula més costosa d'una productora xinesa, on va rondar els 100 milions de dòlars i  a més és la més taquillera en la història del cinema en el mateix país recaptant 310 milions de dòlars.

Zhang Yimou, el director xines més internacional, responsable de pel·lícules com La joya de Shangai, Hero o La casa de las dagas voladoras, ha realitzat una pel·lícula dura, dramàtica, bèl·lica, emotiva, narrativa, verosimil sobre els fets que van succeir a la ciutat de Nankín, capital de Xina l'any 1937, quan els japonesos van invadir la ciutat. La pel·lícula es basa en el llibre Las 13 mujeres de Nankín i relata la història més atroç entre xinos i japonesos, conegut com la massacre de Nankín. 

La pel·lícula és notable en tots els seus aspectes, presentant dos vessants narratives en tot moment, per un costat els fets bèl·lics succeïts en la ciutat entre les tropes Japoneses i Xineses, on el director no es talla en mostrar escenes violentes, de tota mena de atrocitats per part dels japonesos sobre els soldats rivals i civils. La crítica ha mencionat que la pel·lícula peca de imparcialitat narrativa, on Zhang Yimou, mosta en pantalla a uns soldats japonesos sense sentit comú i comportant-se com salvatges, però només cal veure en google les imatges disponibles en la xarxa de la massacre de Nankín per poder observar que la realitat pot fins i tot pot superar las escenes de la pel·lícula (per les persones sensibles no mireu les imatges són molt dures). Personalment perden tot fonament tals afirmacions. Zhang Yimou mostra de la forma més objectiva possible el conflicte sense caure en cap exageració, segurament s'ha pres algunes llicencies de guio més heroics però personalment m'ho prec com homenatge a tots aquells que van tenir que patir tal patiment.

Tot i que la vessant narrativa bèl·lica es mostri en la sinopsis de la pel·lícula com la principal, no és més que la secundaria un cop visionada la pel·lícula, on la història captivadora, emotiva i humana es troba entre els personatges de la història: un enterrador occidental, unes estudiants de 12 anys i les professionals del burdel del riu Qinhuai. Una trama plena de contrastos i conflictes entre les estudiants i les prostitutes on realment la pel·lícula demostra tot el seu potencial.

Pel que fa a la mà del director mostra l'acció com les escenes narratives sota un filtre artístic i cuidados, amb moments amb càmeres lentes i exageració de la il·luminació que funcionen a la perfecció. Fins i tot demostra  que es pot moure amb facilitat entre escenes còmiques, violentes i dures com romàntiques i tendres en el transcurs del llargmetratge. Això si, algun cop el director sí que recorre en algun clitxe de pel·lícula perdent un mica de sentit comú en algunes accions dels personatges.

Pel que fa a la actuació dels actors i actrius, tots realitzen un treball molt notable, on Christian Bale fa un paper molt correcta no arriba al nivell mostrat en El Maquinista però es queda aprop, i les actrius Ni Ni i Xinyi Zhang realitzant un treball molt bo.

En definitiva és una pel·lícula recomenable, no apte per persones sensibles, ja que la duresa de algunes escenes pot afectar, és més en tot moment dona la sensació de esta veient els fets verídics del realisme que desprenen les escenes. La pel·lícula potser no arriba a cotes de excel·lència com La lista de Shindler o El imperio del Sol però crec que si que s'ha guanyat un lloc destacat en aquest genere del cinema.

Puntuació=8/10

"Un tratado sobre la dignidad (...) Hay tanta intensidad y momentos tan pasionales y emotivos que las dos horas y media que dura hacen literalmente "puf" y se disuelven. (...) Puntuación: *** (sobre 5)" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)

"Se trata, a pesar de la abundancia de medios, de una película intimista. El autor escruta rostros, sentimientos y -por supuesto- también toma partido. No está a la altura de sus mejores obras, pero logra captar al espectador y emocionarle" (Lluís Bonet Mojica: Diario La Vanguardia)