The Great Grandmaster

Ser, Saber, Fer... tres paraules per arribar a ser un Shifu (mestra). El coneixement tàcit no es troba en el diccionari d'un veritable mestre. The Grandmaster és una obra mestra d'estil i bellesa, on la imatge i la música parlen més que les paraules. La forma ho és tot, és el que ens diferència un dels altres, i el director imposa la seva forma i estil per narrar la història del mestre de Bruce Lee. El principal objectiu del film és homenatjar a les arts marcials, al Kung Fu, en concret l'estil Wing Chun popularitzat per Yip Man. 

La pel·lícula elaborada per Wong Kar-wai funciona com un símil del que implica un estil d'art marcial, el guió de la pel·lícula no defineix el tot, de la mateixa manera que una art marcial no es limita només als moviments de lluita, sinó que hi ha molt més darrere: una disciplina, un codig de conducte, una doctrina, una filosofia...

Bruce Lee va arribar a dir: "El entrenamiento no trata con un objeto, sino con el espíritu humano y con las emociones humanas."

El guió de The grandmaster, és a dir el seu contingut, narra la part més fosca i difícil de la vida de Yip Man i de les persones que el van rodejar des dels anys 30 fins als 50, tot i no arribar a profunditzar molt amb els sentiments dels personatges ni ser trencador el resultat és notable. Ara bé, les escenes dirigides, la fotografia, el muntatge amb la banda sonora, és a dir la forma, és excel·lent.   

Normalment tendim a associar pel·lícula bona sempre quan tingui un bon guió, que la força del film es sustenta pels seus diàlegs, però hi ha vegades que l'art de dirigir escenes belles, l'art d'emocionar amb la imatge... és més poderosa i en aquest cas és el que succeïx amb la pel·lícula.

Bruce Lee ens va ensenyar que el més fort no és aquell amb més massa muscular sinó aquell que és més coneixedor del seu cos, aquell que té una major enteniment sobre el poder de la connexió ment-cos (forma-contingut) i és exactament el que ha aconseguit Wong Kar-wai amb el film.

Per l'espectador habituat a una pel·lícula d'acció i explosions continuades, on es limita a veure el que li mostren en pantalla conclourà que la pel·lícula és simplement un continu clip de coreografies ben realitzades, on entremig està falta de diàleg i de valor, on el director es perd en la narració com he arribat a llegir.

Però des dels meus ulls no és així. L'existència en la vida no es limita només en allò que podem veure o descriure, sinó que a vegades cal guiar-se per alguna cosa intangible, els sentiments, per descobrir que existeix alguna cosa més. 

Anant més enllà valores que la càmera del director és com el moviment corporal d'una persona que et va donant informació en cada gest (cada pla). El director des del començament sabia el que i el com ho volia transmetre, un sentiment, el sentiment que representa la globalitat d'una art marcial, un estil de vida, que fins i tot és capaç de mantenir-te en vida si t'aferres a ella.

Puntuació= 8/10

        "Sales de esta película profundamente hermosa y defectuosa, sin ninguna duda de que has visto un indiscutible gran maestro del cine en acción. (...) Puntuación: ★★★ (sobre 4)" Rolling Stone                     

 "Un retrato íntimo y el diagnóstico sentimental de una época a la vez, y por ahí se le va la fuerza. Un objetivo choca con el otro. La belleza es arrebatadora (...) Pero por los agujeros que deja tanta belleza se le escapa la narración, la historia (...) Puntuación: ★★★★★ (sobre 5)"  La Vanguardia

                      

"En Win Chung los brazos funcionan como muelles, absorven y devuelven la energía que ellos reciben" Yip Man

"En Wing Chun se economizan los movimientos, se golpea la mayor cantidad de veces en el menor tiempo y con el mínimo esfuerzo" Yip Man