.png "English"){kind=small}
Algunes pel·lícules ens permeten viure un somni desperts, ens transporten durant les hores de llargmetratge dins d'una història on per uns moments no importa lo que passi fora de les sales de cinema o de les parets de casa teva, potser en molts casos fins i tot volem fugir i desconnectar de la nostra realitat com el personatge de Cecília creat per Woody Allen en La rosa purpura del Cairo. Mirem les pel·lícules perquè ens remouen els nostres sentiments i busquem viure sensacions: de eufòria, sorpresa, tristesa, superació, por i adrenalina, riure...
El cinema modifica el món que vivim, ha creat i crea tendències en la moda, en el aspecte físic de les persones on volem tenir els mateixos pentinats dels personatges de pel·lícula i fins i tot pot modificar el devanir de les vides de les persones. Per exemple, després de la estrena de la pel·lícula Top Gun, va haver-hi un sobre-excés de sol·licitacions per convertir-se en aviadors de combat pel exercit dels Estats Units, pel que fa la moda també va crear tendències de jaquetes i ulleres estil aviador. Flashdance és un altre exemple, va posar de moda el estil informal per anar al gimnàs, apareixent el leggins, els escalfadors, grans suadores personalitzades per ensenyar els ombrós...o Matrix amb la roba de cuir negra i ulleres negres.
Des dels meus ulls el cinema va ser i continua sent una finestra i eina cap a l'entreteniment, evolució, educació i a la cultura, on lo més meravellós del cinema i de les pel·lícules són els records de les experiències viscudes, moments que no es tornaran a repetir de la mateixa manera perquè cadascun és especial, però que et queden i que perduren en la memòria en el pas del temps. M'han recordo perfectament de cada sensació viscuda, des de que vaig tenir consciència de mi mateix quan els meus pares hem portaven al cinema, de quines pel·lícules hem van marcar i de la felicitat que m'agafava al arribar una estrena que portava temps esperant.
Amb tres anys els meus pares hem van portar a veure la pel·lícula de Disney La bella y la bestia, una de les meves pel·lícules preferides de la factoria disney. Doncs bé, anys després m'ha mare hem va explicar una anècdota que va succeir en la sala de cinema que mai més oblidaria; un cop va acabar la pel·lícula tots els nens de la sala reien i estaven feliços menys un que era jo. Es veu que vaig estar plorant a pulmó obert i m'ha mare hem va preguntar el per què? responent jo la bestia, la bestia. Estava trist perquè havien matat a la bestia mentre que la resta de nens estaven contents perquè la bestia s'havia transformat en humà i el conte havia acabat bé. En el fons segurament vaig acabant entenent i estimant el personatge de la bestia, tot i la seva presencia de violent en el fons tenia un cor enorme i era ell qui mereixia acabar en conte de fades amb la bella i no la persona humana (aquell mateix any per carnestoltes hem vaig disfressar de bestia). Aquest tipus de pel·lícules que ensenyen que el aspecte i el físic no són rellevants per arribar a estimar algú, són indispensables per el creixement d'un infant i en aquest aspecta Walt Disney va deixar un gran llegat.
Entrat a la adolescència i la època de tardes Up&Down amb sortides fins les nou de la nit, vaig començar entrar en una etapa de pel·lícules musicals i de ball, temps on vaig descubrir Grease, Flashdance, Baila Conmigo, Fama, Footlose..., però entra totes la que hem va marcar realment va ser Fiebre del sabado noche. John Travolta encarnant a Tony Manero, rei de la pista de Brooklyn, acompanyat de la música dels Bee Gees dels 70-80's i amb elegància alhora de vestir en les discoteques (que ja m'agradaria veure avui dia per les nits). Per mi va ser tota una explosió de bons gustos, on junt amb els videoclips de Michael Jackson( el de Bad dirigit per Martin Scorsesse), es van convertir amb els meus referents alhora de ballar i de gaudir de la música. A partir de aquell moment hem vaig enamorar de la música dels anys 70 i 80's i fins ara no parat de sorprendrem el ritme de la disco 70-80's.
Podria mencionar un sense fi de més anècdotes i experiències viscudes amb les pel·lícules, la qual han estat responsables en un petit tan per cent de la persona que soc avui dia. Tot i que pugui sonar i semblar una exageració i que tendim a expressar que les coses idíl·liques i perfectes només succeïxen en les pel·lícules, la realitat és que algunes pel·lícules són el reflexa de la realitat distorsionada com un mirall, que ensenyen i eduquen a traves de diferents punts de vista disminuint les nostres limitacions de pensaments. És veritat que les pel·lícules acostumen a tenir un final feliç i la vida acaba amb la mort, però si analitzesim les nostres vides per etapes o anys de vida segur que podríam editar els finals amb bons moments, perquè la vida és una pel·lícula que conviuen tots tipus de generes: musicals, drames, comèdies, acció...on cadascú és protagonista de la seva realitat i alguns directors simplement transmeten la seva realitat als altres a través del cinema.
A continuació teniu un vídeo de la influència de les pel·lícules sobre els nens, molt interessant!!!
