Un amor entre dos mundos: noves lleis físiques

Després de veure Un amor entre dos mundos compleix amb lo que se li demana a una pel·lícula de cinema, no és una pel·lícula boníssima ni tampoc disposa d'un argument amorós molt treballat, però la seva temàtica original t'envaeix durant els 100 minuts que dura la pel·lícula i t'atrapa en un espiral de preguntes mitjanament constants, gràcies a les noves lleis físiques que mouen els dos mons de la pel·lícula, arribant a sorprendre en bastantes ocasions. El sabor de boca final al veure-la està entra un bon sabor i una oportunitat perduda, perquè tenia potencial per arribar a ser excel·lent, però s'ha quedat a mig camí, a causa dels guionistes i la història amorosa que volen plasmar entre els dos protagonistes, sent molt superficial i no tan fascinant com el embolcall argumental. Només que haguessin treballat més profundament els personatges i la seva relació amorosa a cotes més realistes i dramàtiques i el director hagués aprofitat la oportunitat de explicar de forma més extensa i millor les condicions de vida socials i jurídiques de la societat de cada món i no tan centrar-se en la història dels protagonistes(ja que en alguns moments semblen que visquin sols amb 3 amics i no existeixi més vida més enllà de uns quants secundaris )  podria haver arribat a ser una grandíssima pel·lícula. Em recorda la mateixa sensació que al veure In time, gran idea argumental, però mal aprofitada, acumulant-se en la pila de pel·lícules interessants per passar una bona estona.

Tot i així Un amor entre dos mundos, és del tot recomanada i sobretot per poder veure i gaudir de les espectaculars escenes dels emplaçaments creats per ordinador en la gran pantalla. El ritme de la pel·lícula és bo, mai es fa pesada, i tot i que alguns cops caigui en el clixé de "val això només passa en les pel·lícules" aconsegueix  atrapar la teva atenció en tot moment. Pel que fa els actors protagonistes estan correctes, potser Jim Sturgess sorprèn amb la seva bona interpretació per sobra de altres pel·lícules com Cloud Atlas, One day o 21 Black Jack i Kirsten Dunst, està igual de encantadora en pantalla com sempre, no fa una interpretació per sorprendre, però li dona carisma el paper, segur que amb una altre actriu hagués perdut força la parella de protagonistes.

Potser la pel·lícula no sigui notable i no aconsegueixi una història de amor per recordar, la qual en aquest aspecte fracassa bastant, però en general té més al·licients positius per passar una bona estona i deixar-te portar pels dos mons i les seves lleis físiques de ciència ficció, acompanyat de grans plans de càmeres i seqüències ben gravades que segur que et sorprenen, ja que no existeix cap pel·lícula que se li assembli en general.

Puntuació= 6,75/10

"Lo maravilloso de esta película –que bascula entre la maravilla y la tontería, en la que uno se queda con la maravilla– es el juego de perspectivas. (...) Puntuación: *** (sobre 4)" (Salvador Llopart: Diario La Vanguardia)

"Una idea de arranque fascinante. Un arranque que, a veces, se tambalea por un guión errático y un leitmotiv amoroso resuelto de forma atropellada (...) Puntuación: *** (sobre 5)" (David Broc: Fotogramas)

"Pero es una lástima que no les haya dado más robustez con una historia que no se quede en mera superficie. (...) Su romance no te dejará patas arriba, pero el juego visual se merece una sala de cine" (Daniel De Partearroyo: Cinemanía)

"Película imperfecta, pero repleta de afortunadas ideas visuales (...) legítima poesía bajo su poco funcional barroquismo estético" (Jordi Costa: Diario El País)

"Su enorme porción de lo nunca visto provoca un efecto perplejidad (...) una combinación de fantasía, ciencia ficción y locura desbordada e imprevisible (...) Puntuación: *** (sobre 5)" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)