El lado bueno de las cosas: excélsior

He de reconèixer que després de veure quasi totes les pel·lícules amb més nominacions a Oscar estrenades aquest 2013, ja temia perquè la última pel·lícula de David O.Russell no complis amb les espectatives. Però la veritat és que compleix de sobres i aporta un aire nou de com abordar una comèdia romàntica-drama. 

El per què és una bona pel·lícula

Els perquè es troba entre els candidats a millor pel·lícula en les nominacions als Oscars i el perquè ha guanyat el premi dels crítics com a millor pel·lícula còmica del any(critics choice awards):

-Aborda una temàtica dramàtica de la nostra societat, com són les persones que pateixen bipolaritat, en un to de comèdia de forma molt efectiva i bastant terapèutic per les persones que tendeixen al negativisme(tot un remei per impulsar a la societat al positivisme en temps de crisis).

-És una història d'amor com mai s'ha explicat entre dues persones que tenen problemes personals i s'ajuden una amb l'altre per intentar sortir endavant en la vida. Creant una química molt inusual, estranya, tendra i còmica alhora, funcionant perfectament durant tota la pel·lícula.

-Aconsegueix fer-te reflexionar sobre com vivim entre el positivisme i el negativisme del dia a dia i transmet alguns missatges entre línies bastant profunds i útils:

• Estan més malalts o tenen més problemes aquells que viuen una vida de mentires i/o hipocresies, fingint una estabilitat que no existeix molts cops entre les parelles,  d'aquelles persones que presenten alguna carència o problema psíquic però es comporten de forma molt més honesta, racional, sincera i madura davant els problemes que han de enfrontar-se el dia a dia.

• El ball i la música la millora teràpia per resoldre qualsevol problema en la vida.

• L'amor pot amb tot, pot enfrontar-te als problemes i les pors que un té.

• A vegades ens enfosquem en voler solucionar els nostres problemes per nosaltres mateixos quan la ajuda la tenim el costat per solucionar-los.

Virtuts o defectes a destacar

El ritme i l'interès de la pel·lícula va incrementant conforme avança, tot i tenir un començament de pel·lícula una mica pla i senzill, on es presenta el protagonista i s'explica la situació que la portat a on estar. La pel·lícula de seguida es posa interessant en el punt que Pat (Bradley Cooper) i Tiffany (Jennifer Lawrence) es troben davant de càmera. 

La pel·lícula no busca el riure fàcil de caigudes a la americana, sinó utilitza l'eína de diàlegs intel·ligents  entre els personatges protagonistes amb un estil més proper al humor angles, havent-hi moments realment bons, però no està realitzada al gust de tothom.

La pel·lícula pot caure cap a lo previsible en el que respecte als esdeveniments que succeiran a continuació però no en les reaccions de las actuacions del repartiment d'actors, on l'encant de la pel·lícula radica en tot moment en la química de la parella protagonista.

Repartiment de Oscar

Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert de Niro i Jacki Weaver nominats a Oscar. No hi ha cap sorpresa un cop vista de que les nominacions són justes, no tan si arribesin a guanyar un Oscar, a excepció de Jennifer Lawrence, tota una grata sorpresa que un mateix no apostava per res i que justifiquen els premis guanyats fins ara per l'actriu, com l'últim el globus d'or com a millor actriu pel seu paper de Tiffany.

No estem davant una personatge interpretatiu difícil de realitzar ni suposa cap enorme esforç segurament si comparem amb altres papers que han guanyat el Oscar, però si que Jennifer li dóna un toc de realisme, naturalitat i canvis d'humor constants, rosant un nivell alt. No és la favorita per guanyar el Oscar però han hagut actrius que per bastant menys han guanyat el premi.

Els altres papers que destacaria com a bons per ordre seria Bradley Cooper, que demostra que no serveix només com actor per interpretar personatges pel seu físic i Robert de Niro que amb el paper de pare de Bradley Cooper  sembla que aquest cop si que ha encertat escollint el personatge i té el seu moment per lluir-se en la pel·lícula, això si lluny de les seves grans interpretacions.

Potser sobrevaloro al puntuar la pel·lícula, però la veritat és que hem va agradar i sorprendre per bé, no és una comèdia que brilli molt per lo que ensenya a simple vista, amb grans moments de riure, sinó per lo que expressa, aconsegueix crear consciència a la societat i s'arriba a simpatitzar molt amb la parella protagonista. Tot un paquet de qualitats que poques pel·lícules tenen avui en dia. 

Puntuació=7,5/10

"Una comedia romántica estupenda (...) Alegre pero conmovedor retrato de las luchas, angustias, desórdenes y obsesiones de la gente normal, ésta es una película tan extraña como encantadora." (David Rooney: The Hollywood Reporter)

Grans directors: Quentin Tarantino

Hi han pocs directors que hagin aconseguit que puntuí una pel·lícula amb un 10, ja que realment no crec en la perfecció, sempre tot a la vida es pot millorar. Però un cop veus Pulp Fiction costa de imaginar-te com de millor la podries haver fet. Doncs bé, Quentin Tarantino ho va aconseguir i aquests dies està en boques de tothom després de la estrena de la seva última pel·lícula, Django la qual està sent tot un èxit en taquilla, i què millor pels que acaben de descobrir que es troba a la seva llista de directors preferits com pels que fa temps que el segueixen que dedicar-li el post que es mereix.

Quentin Tarantino guionista, actor i director. No va estudiar mai la carrera de director de cinema i va deixar els estudis abans de ser major d'edat. Va tenir el seu punt de inflexió en la seva carrera al principi dels anys 90, on fa al salt de reconeixement perquè el comencin a tenir en compte dins aquest món, gràcies al guió de Reservoir Dogs, on Tarantino havia decidit dirigir ell mateix de forma independent amb una càmera de 16mm i amb un pressupost baix. Per sort per Tarantino, Lawrence Bender productor de cinema, va llegir el guió i va aconseguir un pressupost decent, un repartiment d'actors a la alçada dels personatges creats per Quentin i li va donar un mes per dirigir-la. 

La pel·lícula va ser tot un èxit i després d'allò dos productores de cinema van comprar els drets de dos guions d'ell, dirigint-los directors com Tony Scott o Oliver Stone, mencionant-se les pel·lícules Amor a quemarropa i Asesinos natos. 

Però la seva figura no va arribar a orelles dels més grans de Hollywood fins després de crear Pulp Fiction, l'any 1994. La pel·lícula va arrasar emportant-se tots els premis com a millor guió (Oscar, globus d'or, Bafta...) i va arribar a ser nominada a 7 premis Oscars. A part del èxit aconseguit pels premis, el públic va rebre la pel·lícula de meravella, on avui dia encara la consideren molts una de les 10 millors pel·lícules creades en el Sèptim Art. A partir d'aquí no ha parat de treballar i de cotitzar bastants èxits, bastants cops ha estat criticat per la violència de les seves pel·lícules, però Tarantino a creat un segell propi i sinó t'agrada no cal que et molestis a veure les seves pel·lícules. 

Pot ser que ara mateix sigui dels directors més constants i que amb millor forma es troba des dels anys 90 i farà poc va arribar a mencionar que deixarà la direcció de cinema un cop realitzi unes 10 pel·lícules, ja que pensa que la obra d'un és millor que mori jove i fresca que quan s'és gran, podent fer oblidar els grans anys que va donar les pel·lícules del principi de la seva carrera. No se quantes pel·lícules més podrem arribar a veure d'ell, però una cosa segur que no es podrà negar, per sobre de tot lo que es pogu´ arribar a dir d'ell, i és que estima el cinema per sobre de tot i ho demostra en cada nova pel·lícula, buscant sempre ser creatiu i fresc.

Com tot director, sempre escric les 10 millors pel·lícules de cada director, però com Tarantino encara no ha arribat, he realitzat el top 5 de les millors pel·lícules realitzades des del meu punt de vista:

1-Pulp Fiction

2-Reservoir Dogs

3-Malditos Bastardos

4-Kill Bill Vol.1 i Vol.2

5-Django Desencadenado

Però per què Quentin Tarantino és considerat un gran director i destaca per sobre la resta dels directors existents? Doncs a continuació teniu un vídeo molt interessant i on parla de com la seva vida personal la influenciat al llarg de la seva carrera en la direcció i alhora de crear els personatges dels seus guions i el perquè de ser considerat especial i creatiu, com únic.

A continuació si encara voleu saber més de com és Quentin Tarantino en la realitat, teniu un par de vídeos entrevista bastant interessants:

The Master: et posa a prova

Pel que estic veien aquest mes, totes les grans estrenes que ens prometien les pel·lícules nominades a Oscars, estan deixant molt que desitjar, ara li toca el torn a la pel·lícula The Master, que tracta sobre el començament de la cienciologia el any 1950.

Un cop vista, ja em van tremolar les cames al pensar com valoraria la pel·lícula perquè és molt complexa, arribant a semblar inconnexa en alguns moments i es troba exclosa de tot gènere cinematogràfic. Si em pregunteu si la recomanaria? Diria que no, oh almenys no al cinema. Si em pregunteu si m'ha agradat?  Contestaria més bé que no m'ha desagradat.

Com a punt fort per anar-la a veure destacaria la actuació de Joaquin Phoenix, sense cap dubte després de veure'l actuar es mereix si o si el Oscar com a millor actor principal. Un actor que sorprendrà a tothom i que demostra que aquest és el paper de la seva vida per acabar de triomfar en la meca de Hollywood. Ja sigui pel seu canvi físic que ha tingut que fer per realitzar el paper, com la cura dels gestos facials, de las mans, del cos, tota una transformació. Les múltiples expressions que transmet, reflexió, begut, trist,desesperat, esperançat... tota una demostració de canvis bipolars en cada escena, per deixar-te realment sense paraules. On tota la pel·lícula recau en la seva esquena sent el conill d'experiment del tractament de la causa (la cienciologia) que li aplica Phillip Seymour Hoffman, la qual també està molt bé com actor de repartiment.

Tota la pel·lícula en si és com una teràpia de cienciologia viscuda en les teves pròpies carns, on acompanyes durant un tros de la vida a Freddie( Phoenix) pel seu camí de perdúa, recuperació, escepticisme, acceptació i pau interior que li aporta "la causa". 

Una pel·lícula amb un rerefons molt reflexiu centrat en dos focus: en les persones que van patir la segona guerra mundial i la seva posterior dificultat en la introducció de la societat i si el tractament teoritzat de la cienciologia funciona realment en la pràctica i si el creador creu en allò que diu.

La pel·lícula és molt minimalista en tots els aspectes, la música són dues notes o tres de partitura, el guió es centra més en les expressions i reaccions del personatges(podent llegir entre línies) del que està escrit en els diàlegs. El menys és més. I això el director ho aconsegueix fent un ús de la càmera fixa amb escenes llargues, amb grans silencis i clar irremeiablement la pel·lícula és torna molt lenta.  

La problemàtica a part del ritme lent, és que a sobre la pel·lícula té una diàlegs molt densos i profunds, on un servidor que veu molt de cinema, li a costat entendre el 100% del guió on segurament he fracassat al intentar-ho, però crec que en comput global les conclusions extretes van ben encaminades.

Una pel·lícula que t'impulsa un cop acabada, si no t'has dormit, al raonament i reflexió amb algú sobre ella, contrastant les opinions cadascú. 

En resum, una pel·lícula molt exigent pel espectador, per ser entesa, aguantada i per arribar a gaudir-la.

Per tots aquells que siguin impacients ni us acosteu a la taquilla a comprar la entrada i pels que estigueu ja avisats de que presenta la pel·lícula, però tot i així teniu curiositat, segurament no us desagradarà. Però segur que hi han diferents opinions al respecte, on jo només puc concloure que és una interessant pel·lícula, però dubto que tornis a veure-la un cop vista.

Puntuació=6,25/10

"El filme tiene maestría, incluso momentos de genial intensidad pero, sin embargo, no resulta una película apasionante aunque tiene muchas otras virtudes. Uno tiene la sensación de que le falta algo" (Salvador Llopart: Diario La Vanguardia)

"La épica historia de la América de posguerra de Paul Thomas Anderson ofrece estímulo para los sentidos y socorro para el alma (...) Si alguna vez ha existido una película que pudiera hacer andar a los cojos y ver a los ciegos, podría ser 'The Master' (...) Puntuación: ***** (sobre 5)" (Xan Brooks: The Guardian)

El extraordinario estudio de personajes de Paul Thomas Anderson -con una interpretación de Phoenix que define toda una carrera - no es la exposición de la Cienciología como todos esperábamos (...) es magistral, eso sí" (Todd McCarthy: The Hollywood Reporter)

"Busca la épica y es innegablemente provocadora, pero demasiado ambigua para satisfacer por completo (...) Puntuación: **1/2 (sobre 4)" (Claudia Puig: USA Today)

Curiositats sobre James Bond

Skyfall, ha estat tot un èxit en la taquilla, sent la primera pel·lícula de la saga en superar la barrera dels 1.000 milions de dòlars. Nominada a 5 Oscars( millor cançó original, millor banda sonora, millor fotogràfia, millor muntatge de so i barreja de so), guanyadora de un globus d'or per la millor cançó de Adele, Skyfall. I a la espera de que surti en format domèstic el proper dia 27 de Febrer, he volgut dedicar un altre post a la saga 007, aquest cop parlant de curiositats sobre skyfall i operación trueno.

(Atenció spoiler en tot el contingut següent )

Skyfall

Quan es va fer la crítica sobre la pel·lícula, el títol ja mencionava que era un homenatge en tota regla a la saga, el perquè no el vaig poder justificar molt per evitar els spoilers, però ara quan ja porta més de 3 mesos estrenada,teniu el perquè:

1- Quan Daniel Craig es treu la metralla de la bala del ombro i la dóna en una bossa de plàstic per investigar, menciona: "Solo para sus ojos" (títol de la primera pel·lícula dels anys 80 de James Bond protagonitzada per Roger Moore)

2-Conversa entre Q i James Bond en el museu d'art, la conversació es tanca dient-li el Q a 007: "Que te esperabas un bolígrafo explosivo?" (El invent en qüestió va sortir en Goldeneye, la primera pel·lícula de Price Brosnan, sent clau en el final de la pel·lícula)

3-"Una Walter PPK, codificada con las huellas de tu mano, solo tu puedes usarla" li diu Q a James Bond. Aquí hi ha dos guinyós d'homenatge, una pel tipus de pistola, la arma oficial de la MI6, on torna de nou en escena després de haver estat inseparable amb el Sean Connery, com bé explica Q en James Bond contra Dr No  i el altre homenatge és per la pel·lícula Alta tensión, on Timothy Dalton utilitza un fusil en forma de camera de fotogràfia, que es monta per parts i on només pot utilitzar ell al estar codificada.

4-El radio-localitzador que li entrega Q a Daniel Craig, el  mateix gadget que li donen a Sean Connery en Goldfinger, això si una mica més gran.

5- La escena amb els dracs de comodora en el casino, recorda a la escena de cocodrils en Vive y deja morir, on Roger Moore té que saltar per sobre d'ells per salvar-se de ser menjat.

6-Torna el cotxe Aston Martin DB5, el primer cotxe que tenia ple de gadgets equipats, com un seient propulsor, radar amb localitzador (gps), una planxa metàl·lica antibales darrera...,  va sortir en les pel·lícules Goldfinger, Operación Trueno, Goldeneye i Casino Royale.

7-La casa situada en Skyfall del final, es troba en Escòcia, ciutat natal de Sean Connery el primer actor en interpretar a 007, és més el paper del personatge que s'encarrega de cuidar la casa tots aquests anys que el agent 007 no hi és va ser creat específicament per a Sean Connery, però finalment no el va realitzar i va parar a les mans de Albert Finney.

Django Desencadenado: sarcàstica i canalla

Quentin Tarantino dels pocs directors actuals que continuen innovant i sorprenent, director que demostra sempre el seu segell propi en totes les seves pel·lícules, on simplement busca el pur entreteniment del públic. Les seves pel·lícules poden ser millor o pitjor, poden agradar més o menys, però lo que no se li pot negar es que dóna al cinema algú sempre nou. Aquest cop amb un spaghetti western com mai hauràs vist, on Quentin continua amb el fil conductor de explicar la història Americana, aquest cop centrada en l'esclavitud del segle XIX, deixant la època Nazi de Malditos Bastardos.

   

Pel·lícula presentada com una sàtira, on tots els personatges surten salpicats, on torna el Tarantino més violent, amb escenes dures i de sang i fetge, amb un guió molt atrevit, ja que hi han un sense fi de insults i diàlegs amb un to de humor negra i molt canalla.

Quentin pot arribar a faltar al respecte a la memòria de l'esclavitud dels homes negres, pels qui no entenguin el humor i les intencions del director, ja que en el fons la pel·lícula no busca una explicació fidedigna dels fets succeïts en el segle XIX, simplement el director ha inventat un guió que entretingui, creant uns personatges ambientats en una època real però difuminant els esdeveniments amb escenes de ficció i realitat.

Quentin fa el seu petit homenatge a les pel·lícules spaghetti-western,creant una pel·lícula de focs artificials, on prevaleix el espectacle i el humor a la verosimilitud de les escenes, recuperant les escenes slow motion tipiques de pel·lícules del Oest, posant una música estrident de fons (com hip-hop o música clàssica de Beethoven) i la veritat es que funciona a la perfecció.

La línia narradora de la pel·lícula és no lineal, on molts cops el espectador ja visualitza la acció que succeirà abans de la escena narradora que la justifica, la qual aconsegueix donar molt dinamisme.

El repartiment amb actors de la talla de Leonardo di Caprio, Samuel L.Jackson, Jamie Fox i Christoph Waltz no podien defraudar i realment estan sublims tots, cadascú interpreta el seu paper a les mil meravelles.

Però un cop vista, la pel·lícula et deixa un mica de mal sabor de boca, perquè es fa llarga, sobretot cap el final, segurament degut als 165 minuts que dura la pel·lícula, on potser amb un parell de minuts menys hagués estat millor acabada. Ja que el començament de la pel·lícula i en quasi tota la seva duració  hi ha un sense fi de moments d'acció i moments d'humor, però hi han moments que decau perquè és molt difícil mantenir el nivell que marca el inici.

Com a pel·lícula en comput global és notable, Quentin no es supera a si mateix, ja que el llisto amb Pulp Fiction o Reservoir Dogs és molt elevat, però si es comparà amb la seva penúltima pel·lícula, Malditos Bastardos, la supera en el aspecte humorístic no tant en línies generals.

En resum pels amants del cinema de Tarantino els agradarà segur, pels que esperin un western seriós millor que escolleixin una altre opció per gastar-se el diners i pels que eviten les pel·lícules d'acció de sang i fetge millor no anar-la a veure, però crec a la majoria que busca un entreteniment sense esperar res a canvi sortirà satisfet de la sala del cinema.

Puntuació=  7,75/10

"Tarantino infunde este denso material de tantos toques divertidos, sorprendentes e inesperados, que resulta constantemente estimulante" (Todd McCarthy: The Hollywood Reporter)

"'Django' da, al por mayor, ese placer especialmente narcótico y delirante que Tarantino todavía sabe crear en cine (...) Es tan malsana, deplorable y deliciosa como un cigarrillo prohibido (...) Puntuación: ***** (sobre 5)" (Peter Bradshaw: The Guardian) 

Jack Reacher: dóna la talla

Fora dels focus de tota la bateria de nominacions de aquest principi d'any i sense cap pressió mediàtica, es presenta en cartellera Jack Reacher, produïda i protagonitzada per Tom Cruise. 

Jack Reacher no intenta amagar els seus defectes, no busca el realisme, no mostra un fons argumental treballat o complex, la qual no és difícil anticipar-se a cada jugada, llavors que té aquesta pel·lícula en especial per anar-la a veure us preguntareu?

Doncs lo important  per apreciar-la no és centrar-se tant en "què" ensenya la pel·lícula, sinó amb el "com" ho fa, i és aquí on funciona realment bé la pel·lícula, l'estètica predomina al fons argumental i aconsegueix entretindre. Disposa del aire de pel·lícules d'acció dels anys 90, on no tot lo que veus en pantalla pot semblar verosímil però restes importància perquè en termes generals entretén i ja esperes com l'heroi o anti-heroi s'encarregarà dels dolents. Però tot i que la pel·lícula és decanta per l'acció per entretindre, ni molt menys és un continu sense sentit de tirs i explosions, sinó que intercala moments de thriller de suspens entre la acció, utilitzant la acció de forma molt encertada i dosificada.

La pel·lícula té un començament realment bo i ja denota carisma per voler distingir-se de la resta. Tot i que de primeres pot semblar una pel·lícula més d'acció que passa sense pena ni gloria, no és el cas, ja que deixa espurnes i moments realment bons, amb un Tom Cruise que es mou com un peix en l'aigua en el paper de Jack, alternant diàlegs en un to humorístic i alhora amb una contraposició de escenes d'acció dures i no apte per adults. Escenes d'acció i de risc on ell mateix las ha realitzat en persona sense dobles.

En el repartiment d'actors destacaria la química de la parella entre Tom Cruise i Rosamund Pike la qual funciona molt bé. En termes generals actuen bé la resta de actors, on potser l'únic però és el personatge dolent de la pel·lícula on no li treuen tot el suc que podrien haver aconseguit.

Però tot el pes de la pel·lícula recau en el Tom Cruise i simplement dóna la talla, si comencem pel fet que les millors interpretacions de Tom Cruise van ser el començament de las seva carrera, assentant-se com a super-estrella als anys 90 i on ara per ara ja difícilment ens sorprendrà, la seva interpretació és del tot correcta, compleix i li senta bé interpretar a Jack Reacher, interpretant-lo amb bastant personalitat, diferenciant-se del agent amb llicència per matar i del agent Bourne, on des del meu punt de vista actua millor que en la última Missión Impossible: protocolo fantasma.

Jack Reacher per mi es troba per sobre de la última pel·lícula de El legado de Bourne i la més que possible seqüela en un futur serà ben benvinguda pels amants de l'acció.

 Puntuació= 7/10

"Este es el show de Cruise. Y lo clava. La sonrisa patentada ha desaparecido, sustituida por una mirada amenazadora que hace de 'Jack Reacher' un viaje oscuro y deslumbrante hacia una nueva clase de infierno (...) Puntuación: *** (sobre 4)" (Peter Travers: Rolling Stone)

"A Cruise le bastan un par de planos tras el potente arranque del filme para demostrar que, cuando quiere (y quiere casi siempre), sigue siendo el rey de la pantalla (...) aunque las escenas de acción estén muy dosificadas, varias resultan brillantes" (Carmen L. Lobo: Diario La Razón)

Game Films: Crucigrama

L'apartat de Game Films del bloc estrena aquest any 2013 un nou joc: un mot encreuat sobre pel·lícules i personatges del cinema. Les definicions que es donen per poder completar el mot encreuat són diverses: algunes donen pistes relacionades amb el film, altres són cites extretes dels diàlegs de les pel·lícules, altres simplement tenen la missió de descriure la paraula en concret a omplir i per últim estan les que es donà el eslògan que resumeix la pel·lícula. Espero que us agradi aquest mot encreuat i que el pugueu completar-lo en el vostre temps lliure.

                                                             Horitzontal                                                              

1- C:"Lo siento, esa última mano, casi me mata"       

2- Passar per general, per esclau i per tenir que desafiar un Imperi arribar a ser... 

3- No saber aquesta és un pecat capital

4- Se llevaron a su hija...eligieron al hombre equivocado

5- Res del que viu és lo que sembla, però tot és molt real

Vertical

6-Tu mente es la escena del crimen (un somni del que sempre tornes a l'inici)

7- Lloc paradisíac, fins que et volen matar per ser un clon

8- Pandora, el món on no calen cables per connectar-se

9- D.T= El sentiment(sensació) que et fa perdre el cap en la vida

10-Amb qui millor per anar al banc de Zurich a fer el boig, per després culpar-lo a ell sense que es recordi de res

11- El conte de la ventafocs en versió adulta en Beverly Hills

(C=Cita ; D.T.= Descripció del títol de la pel·lícula)

La noche más oscura: i la més freda

Doncs els meus temors s'han complert després de veure la última pel·lícula de Kathryn Bigelow. Kathryn repeteix la formula de direcció de la seva última pel·lícula En tierra hostil i mostra al espectador la seva arma documentalista alhora de explicar històries, mostrant escenes molt realistes, documentades, però amb un ritme lent, tirant a pesat, on només els últims 30 minuts es salven i et mantenen mínimament en tensió.

No es pot treure mèrit de que la pel·lícula està ben realitzada tècnicament, cada escena sembla extreta dels successos reals, i fins i tot hi han parts on juraria que han afegit vídeos reals dels propis atemptats, però no és suficient per haver rebut tanta bona crítica.

L'al·licient principal per anar a veure-la era voler saber els esdeveniments que van succeir en la missió secreta més famosa dels últims anys i en segon lloc era veure las interpretacions dels actors, sobretot de Jessica Chastain que tan bé ha parlat la crítica i on mencion que va a pel Óscar.

Doncs bé pel que fa al primer, un cop vista la pel·lícula et doncs conte que hagués estat més efectiu realitzar un documental sobre els fets, on segur que hagués aconseguit més àgilitat al explicar cada succés de la pel·lícula, ja que el handicap principal que tenen totes les pel·lícules que parlen de fets verídics és el ritme, només pots afegir el material que disposes no pots inventar. 

Tot i que molts crítics senyalen que la pel·lícula enganxa, en la meva humil opinió, crec que la única motivació per continuar veient-la és saber com van matar al terrorista més buscat dels nostres temps i res més. 

Pel que fa a les interpretacions dels actors, és notable en termes generals, destacant clar a la actriu protagonista Jessica, ja que tota la pel·lícula gira al voltant d'ella i es fa lluir en escena, realment no sería ningúna sorpresa que guanyes l'Óscar veient els precedents de la Acadèmia. 

Bé per resumir, si ets d'aquelles persones que li agraden el genere bèl·lic i li va agradar En tierra hostil segurament la tinguis a la llista de pendents per veure-la i un cop vista segur que t'agradarà, si directament no t'agrada el gènere no vagis a veure-la al cinema perquè no val la pena i si ets d'aquells que no t'entusiasme el gènere, com un servidor, però vols respostes amb detalls sobre lo que va succeir i esperés una pel·lícula entretinguda amb un alt ritme de adrenalina, et decepcionarà bastant.

En poques paraules el trailer de la pel·lícula, les bones critiques i la alta expectació creada per estar en el top 10 de les millors del 2012 han matat a la pel·lícula, perquè esperés massa d'ella. Un cop vista no et venen ganes de tornar-la a veure, tot i així no és pot dir que sigui una pel·lícula dolenta simplement es troba entre passable e interessant, ja que està ben realitzada però en la funció de entretindre fracassa. 

Puntuació:6/10

"Ni sombra de maniqueísmo ni de manipulación por parte de su inteligente e inquietante autora. (...) ausente de clichés y de convenciones, (...) extraordinaria parte final" (Carlos Boyero: Diario El País)

Cinema Paradiso

Obra Mestra. Definició que no s'ha guanyat perquè la avalin els premis a millor pel·lícula estrangera l'any 1989, amb: un Óscar, un globus d'or, dos premis Bafta (millor pel·lícula de parla no anglesa i millor actor per Philippe Noiret), un European Film Award i el premi especial del jurat en Cannes, sinó per ser una pel·lícula capaç connectar i transmetre una tendresa especial pel cinema, per la vida i per l'amor al mateix temps. Una pel·lícula que creu en el amor verdader, el que es troba ocult en la persona tot i no tenir-ho present un mateix, aquell amor que sembla que l'hagis perdut pel desgast del pas del temps però després sempre hi ha algú que te'l torna a recordar.

En cada fotograma de la pel·lícula dona la sensació de esta veient bon cinema, cada pla i cada escena és del tot rellevant, no sobra res. La pel·lícula té la capacitat de despertar-te la nostàlgia i transportar-te a uns temps de descobriment, de senzillesa i on la felicitat es trobava en les petites coses. Tota una obra d'art on ben segur que Giuseppe Tornatore va gaudir dirigint-la. És un film sublim, arribant a dir perfecta, sense cap fissura.

Tot i no ser inicialment la intenció del director, puc dir que té un dels finals de pel·lícules més bells i precioses que s'hagin creat en el cinema, un final que marca època i t'enamora, una declaració d'intencions en homenatjar al Sèptim Art i alhora capaç de fer-te obrir els ulls de la importància de l'amor en el dia a dia.

Resumir amb poques línies l'argument de la pel·lícula serià ser molt superficial i poc just amb la obra de Giuseppe. Simplement puc convidar-vos a veure una pel·lícula amb unes interpretacións d'actors molt profundes cargada de matissos, amb una línia temporal bén marcada en la història entre lo vell i lo nou i com aquests fets marquen la vida especialment del protagonista, Toto. Un viatge màgic de ilusións i desilusións en la vida, on sempre t'acompanya la música preciosa de Ennio Morricone. Sembla que tota obra mestra tingui de portar la seva banda sonora, i es que el treball que va realitzar amb aquesta pel·lícula en concret és una meravella.

Poques pel·lícules han aconseguit que la crítica especialitzada i el públic estigués tan unànime en definir-la com magistral i obra mestra. La clau radica en que no et canses mai de veure-la, sempre en algun moment o altre et torna a la memòria i tot i recordar-te de cada minut i cada segon, la gaudeixes com el primer dia.

La dada curiosa de la pel·lícula

Com s'ha comentat abans el final de la pel·lícula que es va publicar mundialment va ser retallada pel baix pressupost que es disposava, sense sortir el final que havia dirigit Tornatore (versió del director). Un cop va sortir el format domèstic la edició amb extres va afegir els minuts que havien retallat, però havia tingut tant èxit el final estrenat a les sales de cinema, que molts encara ara no volen veure el final afegit, ja que consideren, i també estic d'acord, que trenca la màgia del final de la pel·lícula, tot i així alguns també van agrair un final més tancat i detallat.

Frases Inoblidables

"No quiero oírte hablar más, quiero oír hablar de ti"

"No Toto, eso no lo dijo nadie, lo digo yo"

"La vida no es como la has visto en el cine, la vida es más difícil"

"El progreso siempre llega tarde"

"Hagas lo que hagas ámalo, como amabas la cabina del paradiso cuando eras niño."

"Si puedes esperarme cien días y cien noches bajo mi balcón al final, seré tuya"

"No me importa esperaré, hasta que tu te enamores de mi"

Trailer Original

Grans moments del Cinema Paradiso(Spolier)

El 'must see' del Gener

Ja estem a 1 de Gener del 2013 i com sempre a principis de mes teniu una nova entrada de la categoria 'must see'. Agafeu-vos el cinturó perquè aquest mes el ritme de grans estrenes no decau respecte el mes anterior.

4 Gener

The Master:

3 Nominacions als globus d'or, premi al festival de Venècia com a millor director i millor actor principal, 4 premis de la associació dels crítics de los Angeles, 7 nominacions als Satellite Awards... i la llista continua. The master és un drama ambientat als anys 50 sobre la esglesia de la cienciología. Lancaster Dodd, un intel·lectual brillant i de fortes conviccions crea una organització religiosa que comença a fer-se popular en els Estats Units el 1952. Freddie Quell un jove vagabund es convertirà en la mà dreta d'aquest líder religiòs. Tot i que una vegada que la secta a triomfat i aconsegueix atraure a gent a Freddie li sorgeixen dubtes. Si encara no estàs convençut els actors principals són Joaquin Phoneix, on tota la crítica alava el seu paper, i Philip Hoffman.

"La épica historia de la América de posguerra de Paul Thomas Anderson ofrece estímulo para los sentidos y socorro para el alma (...) Si alguna vez ha existido una película que pudiera hacer andar a los cojos y ver a los ciegos, podría ser 'The Master' (...) Puntuación: ***** (sobre 5)" (Xan Brooks: The Guardian)

"Yo creo en la iglesia de Paul Thomas Anderson. Feroz y ferozmente divertida, 'The Master' es una gran película, la mejor del año con diferencia y un nuevo clásico americano (...) Puntuación: **** (sobre 4)" 

(Peter Travers: Rolling Stone) 

"Una obra de una belleza, profundidad y sentido pocas veces contemplada. 'The master' es, sin duda, la película que pretende ser: una obra maestra de ese raro invento llamado cine." (Luis Martínez: Diario El Mundo)

"El filme tiene maestría, incluso momentos de genial intensidad pero, sin embargo, no resulta una película apasionante aunque tiene muchas otras virtudes. Uno tiene la sensación de que le falta algo" 

(Salvador Llopart: Diario La Vanguardia)

4 Gener

La noche más oscura:

Nominada a 4 globus d'or, guanyadora de 3 premis dels crítics de Nova York per millor pel·lícula,millor directora i fotografia, guanyadora del millor guió original en el Satellite Awards i en el top 10 de millor pel·lícula del any 2012 per American Film Institut. Pel·lícula que relata els fets que van succeir amb la operació secreta que va dur a terme els Estats Units per matar a Bin Laden. Dirigit per la directora Kathryn Bigelow encarregada de triomfar en els Óscars amb la pel·lícula En tierra hostil. Pot ser que tant premi sigui causat per lo patriòtics que són els Americans, però com és història viva recent i la pel·lícula està documentada no pot faltar en aquesta llista per saber com es va dur la operació en secret.

"Engancha la mayor parte de su metraje (...) el resultado -ultraprofesional- puede que sea más respetable que disfrutable, pero no se le puede negar que es potente." (Peter Debruge: Variety)

"La historia de la caza de Osama bin Laden avanza implacablemente hasta conseguir un potente resultado final. (...) 'Zero Dark Thirty' bien podría ser el film más impresionante que ha hecho Bigelow" 

(Todd McCarthy: The Hollywood Reporter)

"Agárrate fuerte. El K.O. técnico de la temporada se lo lleva 'Zero Dark Thirty'. Lo pasaréis canutas con este thriller de alto voltaje (...) Puntuación: **** (sobre 4)" 

(Peter Travers: Rolling Stone)

"Primero y ante todo, 'Zero Dark Thirty' es una película, y es endiabladamente buena. (...) Es un film periodístico que sacude y pincha, que purifica el clamor y la confusión de una década con claridad en su narración" 

(Richard Corliss: Time) 

11 de Gener

Amor:

Director i guionista Michael Haneke, responsable de la pel·lícula La cinta blanca la qual va guanyar el seu primer Óscar com a millor pel·lícula estrangera. Guanyadora de la palma d'or en el festival de Cannes, 4 de 6 possibles premis guanyats del cine Europeu, una nominació de globus d'or a millor pel·lícula eatrangera i un llarga llista més de premis. 

"Magnífica en su simplicidad y en su implacable honestidad acerca de la vejez, la enfermedad y la muerte (...) No hay un paso en falso ni una sola escena superflua" (Deborah Young: The Hollywood Reporter) 

"La nueva película de Michael Haneke, un estudio de los efectos de la demencia y el envejecimiento en un agraciado matrimonio, es cine inteligente de primer orden (...) Puntuación: ***** (sobre 5)" (Peter Bradshaw: The Guardian)

"Obra maestra (...) Una tierna, desgarradora e impecablemente dirigida historia sobre el amor y la muerte" (Manohla Dargis: The New York Times)

"Paralizante y extraordinariamente emotiva, quizás la película más inolvidablemente honesta sobre la vejez que se haya hecho nunca" (Owen Gleiberman: Entertainment Weekly) 

18 de Gener

Django Desencadenado: 

Última pel·lícula de Quentin Tarantino la qual ha tingut molt bona crítica en tots els aspectes. Creada com a nexe de unió amb Malditos Bastardos on Tarantino ha disposat d'un repartiment d'actors de la talla com Leonardo di Caprio,Jamie Foxx,Christoph Waltz... Nominada a 5 globus d'or i es troba en el top 10 de les millors pel·lícules del AFI del any 2012.

"Tarantino infunde este denso material de tantos toques divertidos, sorprendentes e inesperados, que resulta constantemente estimulante" (Todd McCarthy: The Hollywood Reporter) 

"'Django' da, al por mayor, ese placer especialmente narcótico y delirante que Tarantino todavía sabe crear en cine (...) Es tan malsana, deplorable y deliciosa como un cigarrillo prohibido (...) Puntuación: ***** (sobre 5)" (Peter Bradshaw: The Guardian)

"Un relámpago de puro cine, deslumbrante, sinvergüenza y emocionantemente vivo (...) ¿Es 'Django Unchained' excesiva? Totalmente. De otra manera, no sería Tarantino (...) Puntuación: ***1/2 (sobre 4)" (Peter Travers: Rolling Stone)

"Un alegato de sabor antibélico inmensamente satisfactorio, envuelto en homenaje spaguetti-western (...) Una vez más, Quentin Tarantino acude al rescate de los Weinstein, entregando un contraprograma navideño sangrientamente divertido (o divertidamente sangriento)" (Peter Debruge: Variety)

18 de Gener

Lincoln:

Si la setmana del 18 de gener ja tenia el seu al·licient per anar al cinema amb la última pel·lícula del Quentin encara tindrà més ja que també s'estrena la última del Steven Spielberg, Lincoln. Compartint el mateix camí de nominacions, premis i critíca que Django: 7 Nominacions als globus d'or, 8 nominacions als Satellite Awards, en el top 10 de millors pel·lícules del any 2012 per AFI. On la premsa especialitzada destaca el treball del actor Daniel Day-Lewis interpretant a Lincoln.

"Kushner y Day-Lewis (...) se atreven a darnos este retrato complejo y conflictivo de un gran líder americano. El resultado, problemas técnicos aparte, es una gran película americana (...) Puntuación: ***1/2 (sobre 4)" (Peter Travers: Rolling Stone)

"La película es grandiosa e inmersiva. (...) nos hace sentirnos transportados como por una máquina del tiempo (...) El Lincoln que vemos aquí es esa extraña clase de criatura cinematográfica, un pensador heroico" (Owen Gleiberman: Entertainment Weekly)

"Pocas veces una película ha puesto tanta atención a los detalles de la política. (...) Puntuación: **** (sobre 4)" (Roger Ebert: Chicago Sun-Times)

25 de Gener

El lado bueno de las cosas:

David O.Rusell, després de realitzar the fighter, a volgut provar el genere de la comèdia romàntica-drama amb El lado bueno de las cosas. Rebent molt bona critica del públic (premi en el festival de Toronto), com de la premsa especialitzada, en el top 10 de millors pel·lícules per AFI, 4 nominacions als globus d'or, 5 premis de 7 nominacions en els Satellite Awards, inclòs millor pel·lícula.

"Con un agudo ingenio y resultados satisfactorios (...) buenas críticas y el 'boca a oreja' deben de hacer de esta bulliciosa y sincera historia de amor de un perdedor un éxito para la Weinstein Company" (Justin Chang: Variety) 

"Una comedia romántica estupenda (...) Alegre pero conmovedor retrato de las luchas, angustias, desórdenes y obsesiones de la gente normal, ésta es una película tan extraña como encantadora." (David Rooney: The Hollywood Reporter) 

"Matizada de sombras e incendiada por Lawrence y Cooper, 'Silver Linings Playbook' eleva el ratio de comedia romántica. Es demencialmente buena (...) Puntuación: ***1/2 (sobre 4)" (Peter Travers: Rolling Stone)

"Las interpretaciones de estos actores son razones suficientes para ir. La razón para quedarse es Lawrence" (Richard Corliss: Time)