.png "English"){kind=small}
Pel que estic veien aquest mes, totes les grans estrenes que ens prometien les pel·lícules nominades a Oscars, estan deixant molt que desitjar, ara li toca el torn a la pel·lícula The Master, que tracta sobre el començament de la cienciologia el any 1950.
Un cop vista, ja em van tremolar les cames al pensar com valoraria la pel·lícula perquè és molt complexa, arribant a semblar inconnexa en alguns moments i es troba exclosa de tot gènere cinematogràfic. Si em pregunteu si la recomanaria? Diria que no, oh almenys no al cinema. Si em pregunteu si m'ha agradat? Contestaria més bé que no m'ha desagradat.
Com a punt fort per anar-la a veure destacaria la actuació de Joaquin Phoenix, sense cap dubte després de veure'l actuar es mereix si o si el Oscar com a millor actor principal. Un actor que sorprendrà a tothom i que demostra que aquest és el paper de la seva vida per acabar de triomfar en la meca de Hollywood. Ja sigui pel seu canvi físic que ha tingut que fer per realitzar el paper, com la cura dels gestos facials, de las mans, del cos, tota una transformació. Les múltiples expressions que transmet, reflexió, begut, trist,desesperat, esperançat... tota una demostració de canvis bipolars en cada escena, per deixar-te realment sense paraules. On tota la pel·lícula recau en la seva esquena sent el conill d'experiment del tractament de la causa (la cienciologia) que li aplica Phillip Seymour Hoffman, la qual també està molt bé com actor de repartiment.
Tota la pel·lícula en si és com una teràpia de cienciologia viscuda en les teves pròpies carns, on acompanyes durant un tros de la vida a Freddie( Phoenix) pel seu camí de perdúa, recuperació, escepticisme, acceptació i pau interior que li aporta "la causa".
Una pel·lícula amb un rerefons molt reflexiu centrat en dos focus: en les persones que van patir la segona guerra mundial i la seva posterior dificultat en la introducció de la societat i si el tractament teoritzat de la cienciologia funciona realment en la pràctica i si el creador creu en allò que diu.
La pel·lícula és molt minimalista en tots els aspectes, la música són dues notes o tres de partitura, el guió es centra més en les expressions i reaccions del personatges(podent llegir entre línies) del que està escrit en els diàlegs. El menys és més. I això el director ho aconsegueix fent un ús de la càmera fixa amb escenes llargues, amb grans silencis i clar irremeiablement la pel·lícula és torna molt lenta.
La problemàtica a part del ritme lent, és que a sobre la pel·lícula té una diàlegs molt densos i profunds, on un servidor que veu molt de cinema, li a costat entendre el 100% del guió on segurament he fracassat al intentar-ho, però crec que en comput global les conclusions extretes van ben encaminades.
Una pel·lícula que t'impulsa un cop acabada, si no t'has dormit, al raonament i reflexió amb algú sobre ella, contrastant les opinions cadascú.
En resum, una pel·lícula molt exigent pel espectador, per ser entesa, aguantada i per arribar a gaudir-la.
Per tots aquells que siguin impacients ni us acosteu a la taquilla a comprar la entrada i pels que estigueu ja avisats de que presenta la pel·lícula, però tot i així teniu curiositat, segurament no us desagradarà. Però segur que hi han diferents opinions al respecte, on jo només puc concloure que és una interessant pel·lícula, però dubto que tornis a veure-la un cop vista.
Puntuació=6,25/10
"El filme tiene maestría, incluso momentos de genial intensidad pero, sin embargo, no resulta una película apasionante aunque tiene muchas otras virtudes. Uno tiene la sensación de que le falta algo" (Salvador Llopart: Diario La Vanguardia)
"La épica historia de la América de posguerra de Paul Thomas Anderson ofrece estímulo para los sentidos y socorro para el alma (...) Si alguna vez ha existido una película que pudiera hacer andar a los cojos y ver a los ciegos, podría ser 'The Master' (...) Puntuación: ***** (sobre 5)" (Xan Brooks: The Guardian)
El extraordinario estudio de personajes de Paul Thomas Anderson -con una interpretación de Phoenix que define toda una carrera - no es la exposición de la Cienciología como todos esperábamos (...) es magistral, eso sí" (Todd McCarthy: The Hollywood Reporter)
"Busca la épica y es innegablemente provocadora, pero demasiado ambigua para satisfacer por completo (...) Puntuación: **1/2 (sobre 4)" (Claudia Puig: USA Today)
"'The Master' se entrega a una suerte de vagabundeo narrativo por los recodos más oscuros de la psique. (...) una obra tan hipnótica como hermética: como dicen los yanquis, puro alimento para el pensamiento. (...) Puntuación: **** (sobre 5)" (Manuel Yáñez Murillo: Fotogramas)
Per acabar m'agradaria fer una reflexió sobre el fet fiar-nos de algunes de les crítiques de la premsa especialitzada de tot el món, ja que sembla últimament que una pel·lícula és una obra mestra o mereix 5 estrelles pel sol fet de distingir-se del cinema que ens precedeix, buscant uns guions complexes i aptes només pels "intel·lectuals", i és veritat que la originalitat i les pel·lícules que volen aportar algú fresc cal valorar-les positivament, però no per això directament són mereixedores de tan bona crítica. La crítica sembla que esta començant a oblidar que l'objectiu d'una pel·lícula és l'entreteniment sigui el gènere que sigui,fent-te passar una bona estona i aconseguir voler tornar-la a veure en el futur.
Cap comentari: