Cinema Paradiso

Obra Mestra. Definició que no s'ha guanyat perquè la avalin els premis a millor pel·lícula estrangera l'any 1989, amb: un Óscar, un globus d'or, dos premis Bafta (millor pel·lícula de parla no anglesa i millor actor per Philippe Noiret), un European Film Award i el premi especial del jurat en Cannes, sinó per ser una pel·lícula capaç connectar i transmetre una tendresa especial pel cinema, per la vida i per l'amor al mateix temps. Una pel·lícula que creu en el amor verdader, el que es troba ocult en la persona tot i no tenir-ho present un mateix, aquell amor que sembla que l'hagis perdut pel desgast del pas del temps però després sempre hi ha algú que te'l torna a recordar.

En cada fotograma de la pel·lícula dona la sensació de esta veient bon cinema, cada pla i cada escena és del tot rellevant, no sobra res. La pel·lícula té la capacitat de despertar-te la nostàlgia i transportar-te a uns temps de descobriment, de senzillesa i on la felicitat es trobava en les petites coses. Tota una obra d'art on ben segur que Giuseppe Tornatore va gaudir dirigint-la. És un film sublim, arribant a dir perfecta, sense cap fissura.

Tot i no ser inicialment la intenció del director, puc dir que té un dels finals de pel·lícules més bells i precioses que s'hagin creat en el cinema, un final que marca època i t'enamora, una declaració d'intencions en homenatjar al Sèptim Art i alhora capaç de fer-te obrir els ulls de la importància de l'amor en el dia a dia.

Resumir amb poques línies l'argument de la pel·lícula serià ser molt superficial i poc just amb la obra de Giuseppe. Simplement puc convidar-vos a veure una pel·lícula amb unes interpretacións d'actors molt profundes cargada de matissos, amb una línia temporal bén marcada en la història entre lo vell i lo nou i com aquests fets marquen la vida especialment del protagonista, Toto. Un viatge màgic de ilusións i desilusións en la vida, on sempre t'acompanya la música preciosa de Ennio Morricone. Sembla que tota obra mestra tingui de portar la seva banda sonora, i es que el treball que va realitzar amb aquesta pel·lícula en concret és una meravella.

Poques pel·lícules han aconseguit que la crítica especialitzada i el públic estigués tan unànime en definir-la com magistral i obra mestra. La clau radica en que no et canses mai de veure-la, sempre en algun moment o altre et torna a la memòria i tot i recordar-te de cada minut i cada segon, la gaudeixes com el primer dia.

La dada curiosa de la pel·lícula

Com s'ha comentat abans el final de la pel·lícula que es va publicar mundialment va ser retallada pel baix pressupost que es disposava, sense sortir el final que havia dirigit Tornatore (versió del director). Un cop va sortir el format domèstic la edició amb extres va afegir els minuts que havien retallat, però havia tingut tant èxit el final estrenat a les sales de cinema, que molts encara ara no volen veure el final afegit, ja que consideren, i també estic d'acord, que trenca la màgia del final de la pel·lícula, tot i així alguns també van agrair un final més tancat i detallat.

Frases Inoblidables

"No quiero oírte hablar más, quiero oír hablar de ti"

"No Toto, eso no lo dijo nadie, lo digo yo"

"La vida no es como la has visto en el cine, la vida es más difícil"

"El progreso siempre llega tarde"

"Hagas lo que hagas ámalo, como amabas la cabina del paradiso cuando eras niño."

"Si puedes esperarme cien días y cien noches bajo mi balcón al final, seré tuya"

"No me importa esperaré, hasta que tu te enamores de mi"

Trailer Original

Grans moments del Cinema Paradiso(Spolier)